"Hem vingut a la vida per un procès involuntari - voluntari d'amor participació i ofrena, i només es viu quan s'estima. Vegetar solament no és viure". Josep Albertí

Albertí vist pels amics

Fons Josep Albertí. Autor: Desconegut

“L’Albertí era un home que donava molt de si. Físicament era ja d’una notable estatura, amb un rostre seriós, una mica d’espantacriatures, que quan mig somreia deixava veure una bona dentadura que contrastava amb la seva morenor. Era de tarannà polifacètic. Tan aviat se’t posava a cantar una sardana de la seva creació (tenia una bona veu de baríton) com et sortia amb algun estirabot recargolat per fer-te pensar… La tonalitat dominant en les seves obres els donava més aviat un aire trist. Ell assegurava que no era aquest necessàriament l’estat del seu esperit.”

Fragment de la introducció elaborada per Joan Domènech i Moner per al catàleg Josep Albertí 1913-1993, editat pel Museu d’Art de Girona l’any 2001

Per visualitzar "Albertí vist pels amics" cliqueu aquí: Cliqueu aquí

1 comentari:

  1. UNA NIT PER RECORDAR

    Vaig tenir l'honor de coneixer-el, ja a una edat avançada, corria l'any 1991, a raó d'una exposició que jo vaig fer al meu poble, Palafrugell.

    Va ser una trobada que no l'he oblidada mai. Es va presentar alabant la meva pintura i exhibint el seu caràcter obert, amigable, ennamoradís, sensible i conversador.

    Ràpidament, tan el meu marit com jo, ens varem sentir atrets per aquella manera tan "campechana" i bohèmia de ser.

    El varem convidar a sopar, ell va acceptar encantat, però abans volia veure el meu estudi que jo li vaig ensenyar gratament. Allà, després de mirar-s'ho tot detingudament va trobar una tela vella que jo hi aixugava els pinzells i sense dir-me res, va començar a posar pintura de tots colors sobre la tela sortint directament dels tubs. Seguidament, amb els dits, va començar de fer-la anar d'un costat a l'altre, i en deu minuts va tenir un quadre enllestit, que me'l va regalar.

    Seguidament, varem anar a sopar en un restaurant conegut nostre ("Es got de vi" de Tamariu), i allà ens va acabar de demostrar el gran personatge que era, un gormet tan menjant com bevent, i acabant amb una cantada amb una veu fabulosa que va deixar el meu company embadalit, doncs ell era molt amant de la música però incapaç de encertar una nota! Era tan el que li agradava sentir cantar gent com l'Albertí, que s'emocionava regalimant-li les llàgrimes cara avall.

    I així va transcorrer la nit fins a altes hores de la matinada, entre cançons i llágrimes d'emoció.

    Tan pel meu marit com per mi va ser una nit per recordar. El meu company ara ja no hi és, però jo encara conservo el quadre de l'Albertí penjat a la meva habitació.

    He de dir que no ens vam trobar mai més, però hi ha moments que valen per tota una vida!

    Escrit i signat per la meva mare, Mercè Lluís.

    ResponElimina